Què poden fer els governants davant la crisi de preus?

Per aquell productor agrícola o ramader que percep preus més baixos, quan li pugen els costos de les matèries primeres, com per al consumidor que paga preus alts, resulta poc gratificant escoltar o llegir les declaracions amb les que alguns responsables polítics excusen la inacció de l’administració davant la situació dels preus. Davant la pregunta “què ha fet el seu ministeri per tractar de normalitzar aquesta situació de preus?”; ens trobem com a resposta del representant polític que “en un mercat on regeix l’oferta i la demanda, les possibilitats per part d’una administració són escasses”. Només és un exemple, però la llista és llarga. I aquest pretext només desanima les expectatives de la ciutadania d’incidir a través dels seus representants democràtics en els afers que afecten la seva vida quotidiana. A més, oculta una part de la realitat. Com intentaré exposar.

En primer lloc, pressuposa que les possibilitats de l’Administració són “escasses” per definició i que sempre han estat igual “d’escasses”. Tanmateix, caldrà recordar que no sempre ho han estat tant. Si avui ho són, és perquè els governants d’aquestes administracions van decidir en el seu moment aplaudir l’abandonament de les eines que tenien per incidir sobre el mercat. La reforma de la Política Agrària Comuna de 2003, aprovada per la majoria dels Estats europeus, l’espanyol inclòs, va anar fins i tot més enllà del que establia l’Organització Mundial del Comerç (OMC) pel que fa a desconnexió dels ajuts de la producció, en benefici d’aquells inversors en el sector que no s’hi dediquen professionalment. L’abandonament conseqüent de la producció per part de molts pagesos professionals ha repercutit directament en la pujada dels preus. A més, la reforma de 2003 de la PAC aprofundia en la desregulació del mercat interior europeu i l’obria a les importacions barates de països tercers, que suposadament havien d’abaratir els preus al consumidor europeu. Tanmateix, l’excés d’oferta al mercat (en porcí, vedella, oví-cabrum, conill, etc.) de països tercers, només ha servit per impedir als ramaders traslladar l’increment del cost de les matèries primeres als intermediaris, però no per abaixar els preus dels aliments al consumidor.

Els intermediaris segueixin imposant marges abusius. A més, les successives Organitzacions Comunes de Mercat de la Comissió Europea han afeblit la xarxa de seguretat dels productors davant les crisis de preus, ja que han reduït a la mínima expressió els estocs públics de cereal. Els mateixos estocs que ara haurien permès atenuar una pujada desorbitada de preu de les matèries primeres per afavorir la viabilitat de sectors com el ramader. La situació actual és que l’emmagatzemament privat i l’especulació amb el cereal -afavorida pels intermediaris- només ha contribuït a agreujar la crisi. D’altra banda, el fet que davant aquest escenari, la Comissió Europea apliqués en la darrera campanya la retirada obligatòria del 10% de conreus de cereal encara ha contribuït més a la pujada de preus. En definitiva, ens trobem davant una orientació poc encertada de la política agrària europea que ha contribuït a afilar les dents de serra de les crisi de preus, amb fores pujades i abaixades.

En segon lloc, quan els membres de l’executiu s’escuden en les poques eines per incidir sobre els preus, escamotegen l’existència d’un poder legislatiu que els hauria de proveir d’aquestes eines, com el Parlament, el Congrés o el Senat. Són aquestes cambres -on sorprenentment es troben les forces polítiques de les quals ells formen part- les que poden aprovar les lleis que donen a l’administració, a l’executiu, eines que contribueixin a evitar els abusos en els marges comercials imposats en el preu de venda al públic dels aliments, per uns intermediaris que tendeixen a l’oligopoli. Una forma d’“empoderament” de l’administració seria com a mínim garantir les eines legislatives per establir la transparència de mercat. El legislatiu podria treballar en una Llei de Comerç de Productes Agroalimentaris que permeti al consumidor escollir i decidir amb tota la informació a la mà a partir de la traçabilitat de preus per tal de saber com s’han fixat els preus en cada esgraó de la cadena agroalimentària. Cal que el consumidor pugui escollir i sàpiga com participa el productor en el preu final de cada producte agroalimentari i quin marge real ha estat imposat al consumidor pels intermediaris.

En definitiva, com a pagès i ciutadà, considero que resulta lamentable que ens diguin que no tenen eines aquells governants, els partits dels quals tenen el poder legislatiu. Fora interessant els propers mesos formular la pregunta inicial d’una altra manera: “Què ha fet el seu grup parlamentari per tal que les possibilitats de l’administració que governa no siguin tan escasses davant la situació dels preus?”.