Des de JARC s’ha viscut amb cert desencís la presentació de l’informe del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC)que el Govern de la Generalitat ha posat sobre la taula com a document de partida de la Cimera per a la Reactivació Econòmica que es va celebrar el 25 de març.

Aquest informe tot i introduir diagnòstics i mesures encertades conté un “pecat” de base: no menciona per a res el paper del sector agrari. Totes les solucions semblen passar per la recuperació d’un nucli industrial fort. No discutim la importància que té el fet que la indústria sigui forta per ajudar a sortir el país de la crisi. Tanmateix, si que es parla de sostenibilitat de l’economia, i no es pot oblidar que existeixen altres activitats econòmiques, i que el sector agrari té una importància tant econòmica com social, alhora que és generador d’una ocupació respectable sobretot en zones on difícilment hi podrà haver teixit industrial. A més a més, aquest sector agrari és la base a partir de la qual se sustenta una part important de la indústria catalana, que no és altra que l’agroindústria, que no seria la que és sense l’existència d’un teixit agrari propi català.

L’informe començava ja amb mal peu en aquest sentit, i un cop conegudes les conclusions a les que es va arribar en la Cimera l’oblit de l’existència del sector agrari, ramader o forestal de Catalunya es va mantenir. No es vol negar el fet que moltes de les resolucions adoptades poden ser bones pels professionals agraris i el conjunt del sector, sempre que es portin a terme i en el seu desplegament no el deixin de banda.

És lloable que entre les conclusions de la cimera es trobi que cal un nou model econòmic que sigui sostenible econòmicament i mediambientalment. Des de JARC hi estem d’acord, però això és contradictori amb el pes i protagonisme que ara es pretén donar, quasi exclusivament, al sector industrial. S’hauria de fugir per norma de la tendència a crear marcs favorables al “boom” d’un sector per damunt dels altres. Les conseqüències d’això ja les hem viscudes quan ha esclatat la bombolla” de la construcció.

D’una banda la Cimera ha tingut present l’existència de l’Acord Estratègic per a la Internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana (fet a l’any 2005 i revisat pel període 2008-2011) . Però malauradament no ha fet el mateix i ha oblidat que encara no fa un any el Parlament de Catalunya instava al Govern entre altres acords a continuar fent pedagogia al conjunt de la societat sobre la importància estratègica del sector agrari i com afecta això al país: som productors d’aliments segurs, saludables i de qualitat i a més a més garants del medi ambient i del territori.

A la Cimera es proposen mesures de simplificació de la burocràcia, adaptació de la formació professional, suport a l’esperit emprenedor, gestió d’infraestructures estratègiques, racionalització del marc fiscal, etc….mesures que no es pot negar que són necessàries, però que d’una manera o altre ja es contemplaven en la resolució del Parlament sobre el Sector agrari de l’any passat. També es parla de trobar noves vies de finançament; flexibilitat per l’activitat de petites i mitjanes empreses i autònoms; assolir un millor aprofitament de la recerca i la innovació per les empreses; del suport a la política energètica, … però es diu res del pes que el sector agrari o forestal poden tenir en el desenvolupament de les energies renovables, i finalment es fa una aposta “única” a la política industrial, sense parlar que existeixen altres activitats també amb dret a una política de país.

Així doncs després d’aquesta Cimera ens queda un regust agredolç: els acords són esperançadors si s’estenen a tots els sectors que creen i poden crear més riquesa i ocupació (incloent-hi com no pot ser d’altra manera a l’agricultura), i en canvi són acords preocupants si només prioritzen la indústria oblidant-se de la resta.