JARC: Crisis de preus dels productes del camp

En primer lloc, cal dir, que des del sector no estem el suficientment organitzats, o almenys no com caldria, per afrontar els reptes de la globalització. Els mercats mundials estan a l’abast de tothom, ara bé, accedir-hi i fer-hi negoci, no. Això està clar, però el més greu és que ningú de cap sector, ja sigui un particular, un petit o gran comerç o una agrupació de cooperatives, no són capaços, moltes vegades de vendre a preus que facin viables les explotacions agrícoles. Per tant, és qüestió de temps que la major part d’aquestes hagin de plegar, amb el conseqüent revés econòmic que això suposaria tant per a elles mateixes com per al seu entorn.

Pagesos i comerciants, explotacions i comerços finalistes, estem al mateix sac. Si les explotacions no aguanten, el comerç, inevitablement desapareixerà i els que se’n sortiran els podrem comptar amb els dits d’una mà. És això el que vol l’Administració?

Jo no sóc ningú per posar-me a casa dels altres, prou feina tinc a la meva, però la meva modesta opinió és que si volem ser capaços d’obtenir uns preus viables hem de començar a plantejar-nos seriosament el fet d’anar cap a una major concentració de l’oferta. La venda dels nostres productes està massa atomitzada, i si la segueix en tantes mans serà impossible arribar amb força a nous mercats i aconseguir uns preus justos.

Si, és complicat, no és fàcil, però s’ha de començar per alguna cosa, no es pot fer tot alhora. Tenim un exemple molt clar, el de la pera Williams per a conserva. Va arribar al punt que no valia la pena collir-la, fins que es va optar per concentrar-ne l’oferta i vendre-la des d’un sol lloc, i ara va molt millor. Es pot començar per fer concentració amb altres varietats o amb fruita del temps per època de recollida, etc. etc, se’n ha de parlar i això no vol dir que s’hagi de vendre tot des d’una sola mà, però, que no s’oferti des de 300 llocs diferents.

Es podria agrupar l’oferta de venta, exclusivament de venda, l’emmagatzematge i la manipulació continuarien igual. En definitiva el que ara es ven des de 20 llocs que es vengués des d’un de sol, és a dir, crear diversos grups de venta entre els mateixos comerciants i cooperatives.

Siguin 10 grups, siguin 14, amb perdó per l’expressió, no s’haurien d’abaixar tant els pantalons i estaria més al seu abast tenir més presencia a molts més mercats. Això comportaria tenir més capacitat de venta, ser més competitius i millorar els preus dels nostres productes.

Tots pensem individualment en la nostra situació i si ens en anem sortint, o fins i tot si ens va bé, pensem que un o altre enterrarà el darrer. No seria millor pensar, com ho hem de fer per guanyar més diners?

El que està clar és que si continua aquest arrossegament de preus a la baixa a que ens sotmeten les grans cadenes de distribució – sinó els hi ven un els hi ven l’altre -, haurem de marxar per cames i qui més té, possiblement, més hi perdrà, una llàstima.

I l’’administració hi té el seu paper a jugar, perquè és primordial pel país poder mantenir i fer viables les explotacions agrícoles i el que es mou al seu entorn.